BARCELONA OLÍMPICA: TORTURA 1992

Presentació

Entre els dies 29 de juny i el 9 de desembre de 1992 varen ser detingues arreu dels Països Catalans trenta-vuit persones, la majoria d'elles vinculades al moviment independentista català. La seva militància provenia de diferents organitzacions: Moviment de Defensa de la Terra, Catalunya Lliure, Esquerra Republicana de Catalunya, Partit dels Comunistes de Catalunya, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, etc, o bé no era adscrita a cap organització concreta.

D'aquest nombre de detinguts, trenta ho foren abans dels Jocs Olímpics que se celebraren a la ciutat de Barcelona l'agost de1 92, encara que els responsables de l'operació policial sempre van negar qualsevol relació amb aquest esdeveniment. Els vuit restants van ser detinguts després de la cloenda dels Jocs Olímpics.

Pocs dies després de les detencions, primer en veu d'aquells qui van ser posats en llibertat i posteriorment de part dels que restaren empresonats, es va anar sabent que la majoria havien estat torturats per agents de la guàrdia civil amb l’objectiu d'obtenir declaracions autoinculpatòries i acusacions a d'altres independentistes. Les tortures foren practicades en alguns casos a Barcelona i a Manresa, i en tots els casos a Madrid, concretament a la Direcció General de la Guàrdia Civil. D'aquestes denúncies públiques de tortures se'n feren ressò els mitjans de comunicació.

Les reaccions que van aparèixer arreu del país van ser diverses, i en la seva majoria de rebuig a la pràctica de la tortura. En algun cas, i significativament en declaracions públiques provinents de sectors pròxims al Ministeri de l'Interior espanyol, s'intentà restar importància a les denúncies de tortures tot argumentant que eren històries inventades pels detinguts i que responien a "ordres" de les seves respectives organitzacions.

Tal com es pot comprovar, però, els testimonis dels detinguts eren esfareïdors i no semblava que fossin producte d'una acord mutu previ com es pot extreure dels detalls que cadascun d'ells explicaven. Les pràctiques que es denuncien són diverses: l'ús d'una bossa de plàstic col·locada al cap amb l'objectiu d'obtenir una sensació d'ofec; submergir el cap dins d'una banyera plena d'aigua fins que el detingut no pot aguantar més; cops amb llistat de telèfons i amb barres de ferro; aplicació d’elèctrodes a diferents parts del cos; llargues estades drets fins l'esgotament; amenaces de mort amb pistoles; amenaces de mort i de violació a familiars; etc.

Alguns dels detinguts van fer intents de suïcidi, que van ser utilitzats posteriorment per part de la Direcció de la GuàrdiaCivil per intentar justificar l'estat físic i els senyals de contusions d'altres dels detinguts. En d'altres casos, sobretot en aquells en què els detinguts havien estat posats en llibertat provisional, informes mèdics realitzats en hospitals públics, van corroborar que havien patit maltractaments físics.

El rebuig de la societat catalana va ser contundent, com es pot desprendre del ressò que va tenir a la premsa. I les exigències d'investigar si s'havien produït tortures van venir reforçades per part de persones lligades al Govern autonòmic català, Ajuntaments i Parlament de Catalunya, que manifestaren públicament llur actitud. Alguns casos varen ser portats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Al seu torn, la majoria dels detinguts van formalitzar les seves denúncies a través dels respectius advocats. Alguns, però, ja havien denunciat les tortures en la seva declaració davant del jutge de la Sala número 5 de l'Audiència Nacional. Ha passat mes de quatre anys d'aquells fets i cap de les denúncies fetes ha prosperat. El jutjat encarregat de les denúncies va arxivar les causes i els recursos que es varen presentar. El Tribunal Constitucional va corrovorà l'actitud del jutjat ordinari. Actualment s'està pendent que sigui admesa a tràmit la denúncia presentada contra l'Estat Espanyol davant el Tribunal Internacional d'Estrasburg.

L'any 1993 s'elaborà un dossier sobre les tortures practica des per la GùardiaCivil als independentistes detinguts. Aquest dossier incorporava els testimonis dels torturats, les denúncies presentades, retalls de premsa, etc. Aquest dossier va ser presentat a Amnistia Internacional de Londres. Una copia del mateix dossier va ser lliurada en mà al President de la Generalitat Senyor Jordi Pujol; a l'aleshores Conseller de Justícia, Senyor Joan Rigol, a la Subsecretària de Justícia del Ministerio de Interior i Justicia de l'Estat Espanyol, Senyora Maria Teresa Fernàndez de la Vega; als portaveus de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya; etc. Mai ningú va mostrar ni ha mostrat un mínim interès en el cas de les tortures. Tots i totes van tenir actituds que consideraven les tortures com un mal menor, o fins i tot en algun cas van gosar afirmar que no s'havien produït.

La paradoxa s'arrodoneix quan un seguit de noms són els responsables directes i indirectes del que va succeir l’Estiu de 1992. Luís Roldán, que fins i tot en unes declaracions va dir que engegaria una querella criminal contra qui afirmés que la Guardia Civil va torturar els independentistes. Baltasar Garzón, co-director de l'operació, jutge instructor del cas, que no només no va iniciar cap investigació sobre les tortures sinó que a més a més va impedir que declaressin al respecte els agents que el jutjat pertinent va citar. José Luís Corcuera, aleshores Ministre d'Interior, que va assegurar que la Guàrdia Civil no torturava, i a més a més, va ser l'encarregat, gairebé dos anys després, de donar les medalles als agents de la Guardia Civil que van participar en l'operació contra Terra Lliure.

Quatre anys després no hi ha hagut voluntat política per part de ningú per a què escàndols com aquests siguin investigats.

Països Catalans, setembre de 1996